Palmarola - Palmerola

En el Diccionari català-valencià-balear de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) no hi trobem pas Palmarola però sí Palmerola i defineix la etimologia del mot com a contracció de Palomerola, forma documentada en l’Acta de consagració de la Seu d’Urgell i que representa un diminutiu del llatí Palumbaria, ‘colomer’.

imatge

Se suposa que Palmarola pot tenir el mateix origen, com a derivació de Palmerola, si tenim en compte que en el català oriental la e feble es pronuncia com una a neutra. Per aquest motiu moltes vegades trobem la mateixa persona amb el cognom escrit de les dues formes.

Es considera que el naixement de les llengües romàniques data dels segles setè i vuitè com evolució del llatí vulgar. Per tant, no es pot considerar la existència d’un punt de partida, per molt que es considerin Les Homilies d’Organyà -de finals del XII, inicis del XIII- com el text literari català més antic. Josep Moran i Joan Anton Rabella de la Universitat de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans així ho defensen ja que és molt discutible el caràcter literari d’aquests textos i a més per l’existència de textos catalans anteriors, de caràcter feudal.

És curiós que aquests dos filòlegs parlant d’aquest tema en la pàgina web abans apuntada (enllaç) citen aquest exemple que fa referència al nom de Palomera: En realitat, les primeres mostres de trets típics del català són del segle IX, encara escasses però ja ben característiques enmig de textos en llatí. Per exemple, el nom Palomera, del llatí Palumbaria, ja es troba en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, redactada al darrer terç del segle IX. (...).

 

Documents d'interès

Per la seva rellevància mostrem dues referències relacionades amb l'origen d'aquests cognoms. La primera és el comentari del filòleg i bibliòfil català Pere Bohigas (1901-2003) en el seu Estudis de Llengua y Literatura catalanes que mostrem la imatge del fragment en el que parla de la transformació dels cognoms que contenen "mb" i que acaben perdent la b.

 

Estudis de llengua i literatura catalanes III Miscel·lània Pere Bohigas vol. 1

 

i la segona, fins i tot més interessant, on podem veure que l'origen del cognom no té perquè tenir relació amb colomer, sinó més aviat amb coll, cim o bé torrent, bosc, ... És un fragment del llibre Miscelánea Histórica Catalana de l'any 1905 de l'historiador i polític català Francesc Carreras Candi (1862-1937) i que diu així

LAS PALOMERAS.

Acabamos de anotar algunas indicaciones acerca de las palomeras,
y bien merece tratarse algo por extenso este tema, atendido el olvido
en que están. Hoy, apenas si se sabe de ellas ser el nombre de tal ó
cual collado ó montaña.

La más antigua documentación catalana las menciona ya, cabien-
do suponer fundadamente sean un legado de la Edad Antigua. Así,
apenas se inicia el siglo ix, ó sea en el año 819, hay un texto, de que
luego nos ocuparemos, que las cita como cosa sobradamente conocida y
usual. Deben pues figurar á la cabeza de las más remotas palabras
catalanas de uso comprobado.

De entre las múltiples escrituras que demuestran la existencia de
las palomeras, de momento nos fijaremos tan sólo en tres de la época
Condal, que nos han de servir para sentar deducciones. En el año
922, se consignan las palomeras que confinaban con :Murriano (4G). De
modo que las palomeras debían ser algo semejante á torrente, bosque,
ladera, etc., cuando permiten citarse como límite indicativo del área
de una propiedad.

Este algo tangible se manifiesta todavía con mayor evidencia, en
el convenio hecho en 1016, entre el Prelado de Urgell y el Vizconde
Bardina, donando, el obispo San Ermengol á este último, la parro-
quia de San Jaume de Frontanyá con sus diezmos y primicias, de cu-
yo lugar se reservaba empero la palomera y palomerola allí existen-
tes (47). Finalmente, en el año 974 una escritura revela haber en las
inmediaciones de cierto castillo, no sólo rocas y bosques, si que tam-
bién palomeras situadas entre selvas (48).


Palomerola.— Diminutivo de palomera y usada en Cataluña de
tan antiguo como esta voz pues el ya citado documento de la Marca
Hispánica del 819 menciona á ambas conjuntamente, asi como la do-
nación de San Ermengol del 1016 de que también nos hemos ocupado.
Ambos documentos hacen alusión al Condado de Berga, en donde hubo
además el castillo de Palomerola, cuyas ruinas pueden aun visitarse
cerca de Alpens (Llusanés). Es evidente que palomerola, no era la
palomera, pero si estaba destinada á igual uso, en más reducidas pro-
porciones. La distinción entre palomera y palomerola, pudiera ser si-
nónima á la que se hizo, en 1543, entre palomeras matutinas y ves-
pertinas (88).

Es ocioso observar, que, de palomerola, se ha formado el apellido
catalán Palmerola.

Palmerola.— ¿Será otro derivado de palomera? Una sola cita, per-
teneciente al año 977, podemos continuar de esta palabra, con relación
á un castillo de Palmerola, situado en el territorio Etense (89).

 

Referències més antigues

Els fogatges 1358-1553
A Internet podem trobar una llista dels fogatges [1] de 1358, 1497 i 1553 que són una relació de persones per llocs i vegueries que havien de pagar una taxa al rei.

Consultades aquestes relacions hem trobat
En els fogatges de 1358
- un Palomera a Girona (com vegueria sense indicació de lloc)
En els fogatges de 1497
- un Palmerola a Cervera, vegueria de Cervera
- un Palmerola a Berga, vegueria de Berga
- un Palomera a Sant Gregori a la vegueria de Girona
- un Palomeres a Barcelona, vegueria de Barcelona
- un Palomeres a Palau, vegueria del Rosselló
- tres Palomeres a Tordera, Pineda i Escales a la vegueria de Girona.
En els fogatges de 1553
- un Palomera (àlies Vila) a Sant Julià de Ramis a la vegueria de Girona
- un Palomeres a Palafolls a la vegueria de Girona
- dos Palmerola a Cervera, vegueria de Cervera (un d’ells eclesiàstic)
- un Palomera a Xerta, vegueria de Tortosa
- un Palmarola (militar) a Palmerola, vegueria de Berga i Bagà
- un Palmerola (militar) a Berga, vegueria de Berga i Bagà
- un Palmerollas a Sant Jaume de Frontanyà, vegueria de Berga i Bagà.

Mostra les localitats dels Fogatges en el Google Maps.

 

El monjo Arnau Miquel de Palmarola / Palmerola
De totes formes la referència més antiga d’un Palmarola es tracta d’en Arnau Miquel de Palmarola, monjo infermer del monestir de Ripoll, que fou nomenat visitador l’any 1521 conjuntament amb l’abat Jaume Ric.
En el treball sobre La vila de Berga a l'edat mitjana. La família dels Berga que va presentar M. Dolors Santandreu i Soler per optar al títol de Doctora en Història Medieval, hi apareix l’Arnau Miquel de Palmerola (amb e) fill del noble Guillem Ramon de Palmerola del Castell de Palmerola. La cita pertany a l’any 1428. El nom és coincident amb el monjo infermer esmentat més amunt encara que les dates sembla que no concorden.

 

Els ascendents del General Palmarole
(mitjan s. XVI - inici s. XIX aprox.)

Pel voltant d'aquests anys ja podem trobar en un llibre de Philippe Lazerme que porta per títol Noblesa Catalana - Cavallers i burgesos honrats de Rossello y Cerdanya una branca Palmarola de 8 generacions en la que la primera data coneguda és un casament de 1610. Aquest llibre el podeu aconseguir a la Biblioteca Comtat de Cerdanya de Puigcerdà i a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona. Aquest detall beu de les fonts dels Archives Départamentales des Pyrénées-Orientales.

 

Joan Palmarola advocat de la ciutat de Barcelona (documents de 1628-1673)
Tant si consultem el catàleg col·lectiu de la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona com si ho fem en el catàleg col·lectiu de la xarxa de les Universitats de Catalunya hi trobarem diverses entrades que sembla fan referència a sentències, en les que hi intervé en Joan Palmarola advocat de la ciutat de Barcelona (advocatus civitatis), dels anys 1659-1673 aproximadament. Aquestes sentències, principalment en llatí, són d'actuacions fetes en nom de l'Ajuntament de Barcelona, dels Síndic de Barcelona i de les Confreries. N'hi ha un parell dels anys 1628 i 1630 que potser no són del mateix Joan Palmarola.
A la Biblioteca de Girona es poden consultar uns documents que fan esment d'una causa interposada per Iuliano (Julià) Palmarola contra Emanuelem de Homs datats el 1650.

 

[1] fogatges

La Gran Enciclopèdia Catalana defineix els fogatges així
HIST 1 Dels segles XIV al XVII imposició que les corts generals establien per convinença amb el rei dels estats de la corona catalano-aragonesa a raó d’una quantitat per foc o casa habitada, per tal de subvenir a necessitats de la corona o la terra.